Imogen

 Growing up, I had a friend I could always count on. That friend is estill with me. (Bond of D& D Beyond)

Tenia cinc anys, els pares havien marxat a alguna missió de les seves, alguna cosa del Consell que òbviament mai m’explicaven. A mi m’havien deixat amb l’Aitan, una elfa amable i sàvia que s’encarregava del benestar dels veïns. Pocions, cataplasmes, atenció en els parts. Era una dona encantadora que sempre m’havia tractat molt bé, era una mica com l’àvia que no havia tingut. Acostumava a jugar amb mi a nines i a lluites, m’explicava contes i em cantava cançons èlfiques de quan ella era petita.  L’Aitan vivia en una caseta de fusta i pedra al llindar del bosc. El seu jardí estava ple d’herbes aromàtiques i vegetals per a consum propi. A la part més allunyada del jardí hi tenia una pomera, una figuera i un taronger que donaven uns fruits boníssims.

Quan l’Aitan estava enfeinada jo solia distreure’m al jardí, corrent amunt i avall, imaginant grans aventures i essent l’heroïna que el món necessitava. Volia ser com els meus pares, els noms dels quals eren xiuxiuejats amb reverència i de qui els bards en cantaven cançons a totes les contrades del món. Creia que aquella vida havia de ser meravellosa i plena de llum. Ningú m’havia parlat encara de la por, el dolor, la sang i la desesperació que gairebé sempre comporta l’heroïcitat.

Un d’aquells dies que jugava tota sola al jardí de l’Aitan, mentre donava una estocada mortal a un enemic imaginari, vaig sentir una rialla a prop. Se suposava que estava sola, així que em vaig estranyar molt. Vaig començar a cercar d’on venia aquella rialla i de cop, enfilada a la figuera, vaig veure una nena petita. Devia tenir la meva edat i anava vestida amb una túnica curta feta de fulles i flors, sense mànigues. Duia els peus descalços però nets, cosa que em va intrigar, tenia els cabells verds i rinxolats i els seus ulls eren de color violeta. Les orelles eren força punxegudes i de l’esquena li sortien dues petites ales iridiscents. Me la vaig quedar mirant i ella em va somriure.

-Hola- Em va dir- A què jugues?

Jo em vaig encongir d’espatlles.

-Soc una gran heroïna que acaba de salvar el món.

La nena va tornar a riure. Sonava com a campanetes d’argent i dies d’estiu.

-De què rius?- li vaig preguntar.

-Sembla divertit. Puc jugar amb tu?

Jo me la vaig quedar mirant, dubtosa.

-Els meus pares diuen que no puc parlar amb desconeguts.

La nena va saltar de la branca i ajudada per un lleu moviment de les seves meravelloses ales va aterrar suament al meu costat.

-Em dic Imogen, no tinc germans i visc aquí al costat, al bosc, a l’altra banda del portal que dona al Feywild. De tant en tant m’escapo i miro com juguen els mortals. Són molt divertits.

La vaig mirar encara estranyada.

-Per què m’expliques tot això?

Ella es va encongir d’espatlles i les seves ales van vibrar uns segons.

-Perquè em coneguis i així ja no seré una estranya i podràs jugar amb mi.

Vaig reflexionar uns instants i la meva ment infantil li va trobar tota la lògica del món.

-Em dic Eva Summer Eridani. Jo tampoc tinc germans. A què vols que juguem?

Des d’aquell dia l’Imogen ha estat amb mi. Hem crescut juntes. Poc a poc em vaig adonar que només jo la podia veure. Apareixia sempre que estava sola. Pensava que amb el temps deixaria de venir, però no ha estat així. Ara quan ve ja no juguem, xerrem de les nostres coses, ens donem consells… El món del Feywild sembla realment estrany per les coses que explica. Potser és només un truc de la meva ment, potser és una amiga imaginària que té reticència a desaparèixer, però el cert és que és la millor amiga que he tingut mai. Imaginària o no, no tinc cap ganes que desaparegui.

Passa boirosa

La primera vegada que vaig teletransportar-me els meus pares es van espantar molt. Tenia 12 anys.

Recordo que estàvem a casa, parant la taula per sopar. El pare estava distret mirant la mare, que en aquell moment estava pujada en un tamboret per arribar a uns bols de la cuina que havíem posat en un armari massa alt, i, sense voler, va deixar anar els plats abans d’arribar a posar-los a la taula. Recordo que vaig córrer molt per agafar-los i que no es trenquessin en caure al terra. Recordo que estava massa lluny. I recordo que els vaig aconseguir agafar a temps. No vaig ser conscient que havia desaparegut i tornat a aparèixer més endavant, no vaig veure que passés res estrany fins que em vaig girar amb els plats a la mà i vaig veure la cara dels meus pares. Els dos em miraven com si haguessin vist un fantasma, segurament pitjor perquè a aquelles alçades els fantasmes no els feien ni fred ni calor.

-Eva!- va exclamar el meu pare amb una veu escanyada- Què has fet?

Jo vaig deixar els plats a la taula i em vaig mirar les mans una mica atabalada.

-És que anaven a caure…- vaig xiuxiuejar poc convençuda.

-Però com…- va fer el pare acostant-se i examinant-me detingudament.

No sabia què dir.

-Dev- Va interrompre’l la mare, baixant del tamboret i venint cap a mi. -Deixa-la.

-Evangeline…Això és… és de…- va dir el pare amb la veu tremolosa, però no va acabar la frase i es va tornar a girar cap a mi seriós. Molt seriós.-Has parlat amb algú estrany?-Va preguntar amb més brusquedat de la que jo estava acostumada.

-Jo? No…

-Has anat al bosc?- va continuar insistent.

-Sí… m’agrada el bosc i m’agraden els animals…

-T’hem dit que no vagis al bosc sense nosaltres- va renyar-me sever- T’has trobat algú estrany al bosc? Algú t’ha fet prometre alguna cosa? Algú…

-Devan!- Va cridar la mare. -Deixa-la tranquil·la. L’estàs espantant.

-Tu saps que hem de vigilar- va respondre-li el pare visiblement alterat. Mai l’havia vist així.

La mare li va posar una mà al braç per tranquil·litzar-lo.

-Ja en parlarem amb més calma, Dev- va dir amb aquell to de veu dolç que sempre fonia el gel que rondava rere la mirada del pare. - Ara sopem i anem a descansar. Segur que hi ha una explicació completament acceptable. Fet i fet els meus poders també se’m van començar a manifestar a l’edat de l’Eva. No ens posem nerviosos, sí?

El pare va sospirar i va assentir amb el cap. La mare li va passar una mà per la cara i ell, amb un mig somriure la va apropar i li va fer un tendre petó als llavis.

-Així que una altra bruixeta?- va dir ell divertit.

La mare es va encongir d’espatlles i em va mirar.

-Ja veurem.

El cert és que no vaig desenvolupar els poders de la mare… Ni els del pare… No era una bruixa, només sabia fer certes coses. Van determinar que potser era pel meu llegat genètic i aquí va acabar la història. No en vam tornar a parlar i jo no els vaig explicar mai que en realitat sí que havia conegut algú al bosc, però no en aquell moment, sinó molt abans. Tenia una amiga secreta, la millor amiga que mai he tingut: l’Imogen.

EVA SUMMER ERIDANI

La meva vida sempre ha estat tranquil·la i còmoda. He tingut una bona vida, no puc dir el contrari. Els meus pares havien estat grans aventurers… o això és el que sempre he sentit. Aquí i allà he anat escoltant històries de les seves gestes, mai per ells, ells no en parlen mai de les seves heroïcitats, potser és que no les consideren res de l’altre món, no ho sé. 

Com deia, casa nostra era un lloc agradable, confortable, gran i sempre ple de cançons i alegria. La mare és una gran intèrpret i el meu oncle Evan  i la meva tieta Marion són artistes reconeguts arreu del món. Així doncs, ja podeu pensar que quan venien a casa hi havia festa grossa. El seu fill, en Lòrien, el meu cosí, també actua a la companyia que, de fet, ara dirigeixen els seus pares. La mare sempre m’explica que quan ella era jove també hi havia actuat, perquè la seva mare, la meva àvia, era una actriu i una cantant excepcional. A mi no se’m dona pas malament tampoc, però no arribo pas al nivell de la mare i suposo que tampoc arribo al de l’àvia.

Ara el pare i la mare treballen pel consell de la ciutat de Silverymoon, una ciutat d’elfs que ens ha fet de llar des que tinc ús de raó. La millor amiga dels pares, la Dellorian, també viu a prop nostre i també treballa pel consell de la ciutat. Des de petita he viscut les anades i vingudes dels pares i la Dellorian, enviats a tots els racons del món en importants missions pels regents de la ciutat. Però he de dir que mai eren gaire llargues les seves absències, sempre han estat aquí quan els he necessitat.

Hem estat sempre una família molt unida. Els avis per part de pare van morir fa molt en circumstàncies que mai m’han explicat. Tampoc importa gaire, no es pot trobar a faltar qui no has conegut. Per altra banda, la meva àvia materna (es deia Ava) va abandonar aquesta vida fa ja temps. La mare diu que està en un lloc on és feliç. No he volgut entrar mai en el tema, sembla que no li agrada parlar-ne. La mare diu que no va arribar a conèixer el seu pare. Crec que era un llenyataire dels boscos propers a Neverwinter, uns boscos que diu la llegenda que estan encantats… Qui sap… No ho sé… la veritat és que hi ha moltes boires en aquest passat que m’expliquen sempre a mitges. Boires i un dolor agredolç que no acabo d’entendre. Però és igual, a mi no m’ha faltat mai de res i això és el que importa de veritat.

L’amor ha estat sempre una constant a casa meva. Sempre he vist l’amor amb què es tractaven els meus pares. S’han estimat sempre, intensament, compartint una mena d’intimitat i comprensió que sembla improbable entre dues persones tan diferents. Els envejo una mica, no ho negaré pas. El pare és un semielf amb força clarobscurs. Sé que hi ha gent que li té por, però mai he sabut per què. Tot el que he vist d’ell és que és una persona bona i amorosa que es desviu per aquells que estima, per mi, que soc la seva “reineta”, i sobretot per la mare a qui sempre anomena “la meva llumeta”. És un sobrenom estrany, oi? Les vegades que li he preguntat per què li diu així a la mare ell sempre ha contestat el mateix: “La teva mare ha estat la meva llum en la foscor, la meva salvació i la meva vida”. I no li puc treure la raó, la mare és com un dia càlid d’estiu. És amable, és noble i és preciosa. Sempre m’han fet enveja els seus cabells de color foc i els seus ulls d’un blau càlid. Jo no he heretat res d’això. Els meus cabells daurats i els meus ulls d’un verd furiós no tenen res a veure amb els meus pares. Vés a saber d’on els he tret! Segurament l’enigma està amagat en aquest passat en ombres que ningú no em vol explicar.Tant se val…

Si parlo de la meva família forçosament he de parlar de la Dellorian. Una amiga dels pares que dia sí, dia també, venia a casa a xerrar, fer alguna partida de cartes o jugar amb mi una estona. És la meva padrina i és qui m’ha ensenyat tot el que sé sobre lluita. He d’admetre que les meves habilitats marcials són una mica diferents de les d’ella. A banda de cops i defenses, tinc certes habilitats màgiques que tenen utilitat en el combat. La meva màgia, per descomptat, no és tant poderosa ni exuberant com la dels meus pares, però sí  que puc coses que la major part de gent no fa. Puc teletransportar-me, saber quan hi ha cert tipus de criatures al meu voltant, imbuir amb una força sobrenatural els meus cops, curar algunes ferides i fins i tot fer que m’obeeixin vulguin o no. No està pas malament, però de vegades fa por…

Nous inicis

 En tots els anys que porto exercint d'editor del The Phandalin Journal he pogut veure a molts aventurers anar i venir. Alguns els he vist créixer i assolir la grandesa dels herois, d'altres en canvi s'han quedat pel camí, ja sigui retirant-se per a muntar un negoci o bé desapareixent per a no ser res més que ossos en una masmorra oblidada.

Avui a la taberna he pogut veure un nou grupet de presumptes aventurers iniciant la seva carrera. A primer cop d'ull feien una miqueta de pena, s'ha de dir. Eren tres jovenets amb la manca d'experiència, ja no en l'aventura sinó en la pròpia vida, escrita a la cara. La seva conversa traspuava innocència i fins i tot m'atreviria a dir també ignorància. Un d'ells era tan jove que encara era més nen que home i semblava ansiós de fer-se conèixer parlant sense parar fins i tot de coses que potser un hauria de guardar-se per al cercle íntim. Un altre tenia les formes i la parla d'un p
astor de cabres i lluïa una espasa que més semblava cagada que forjada, de tan bruta i oxidada com era. La darrera era tot llum i semblança de professionalitat, com una nena que vol impressionar els pares disfressant-se amb la seva roba i jugant a ser gran. Pobrets meus.

Però sabeu què? Tot i el seu aspecte un xic penós, tenien alguna cosa que m'ha fet pensar en els grans herois de fa dècades. El petit mostrava una energia i una il·lusió contagioses que em feien dibuixar un somriure; i un de confiat, no pas burleta. Tenia ganes de menjar-se el món i si existeixen els déus, jo penso que li serviran en una plata. El de ca'n pagès ocultava rera la seva pallusitat una ombra de grandesa que m'ha fet sentir esperança pel futur que s'atansa. Finalment la joveneta, tot i la seva aparent irrelevància, provocava que la gent, de manera inadvertida, s'apartés al seu pas i es girés per admirar, no la seva bellesa, sinó la poderosa força de la seva personalitat. Força que ella encara ha de descobrir.

I és per tot això que avui tinc la impressió d'haver vist el naixement d'un nou grup ja no d'aventurers sinó d'herois. Puc equivocar-me, però aquest vell editor ha après a enrefiar-se dels seus instints i aquests em diuen que aquests tres jovenets tenen destins més grans fins i tot del que ells somien. Jo tinc ganes de veure'ls créixer i explicar-vos-ho.

I canviant de tema, la botiga de queviures ha posat el peix fresc importat directament des de Saltmarsh a principis de setmana a meitat de preu! Correu a comprar-lo abans que Vecna el reclami entre els seus! (...)