La meva vida sempre ha estat tranquil·la i còmoda. He tingut una bona vida, no puc dir el contrari. Els meus pares havien estat grans aventurers… o això és el que sempre he sentit. Aquí i allà he anat escoltant històries de les seves gestes, mai per ells, ells no en parlen mai de les seves heroïcitats, potser és que no les consideren res de l’altre món, no ho sé.
Com deia, casa nostra era un lloc agradable, confortable, gran i sempre ple de cançons i alegria. La mare és una gran intèrpret i el meu oncle Evan i la meva tieta Marion són artistes reconeguts arreu del món. Així doncs, ja podeu pensar que quan venien a casa hi havia festa grossa. El seu fill, en Lòrien, el meu cosí, també actua a la companyia que, de fet, ara dirigeixen els seus pares. La mare sempre m’explica que quan ella era jove també hi havia actuat, perquè la seva mare, la meva àvia, era una actriu i una cantant excepcional. A mi no se’m dona pas malament tampoc, però no arribo pas al nivell de la mare i suposo que tampoc arribo al de l’àvia.
Ara el pare i la mare treballen pel consell de la ciutat de Silverymoon, una ciutat d’elfs que ens ha fet de llar des que tinc ús de raó. La millor amiga dels pares, la Dellorian, també viu a prop nostre i també treballa pel consell de la ciutat. Des de petita he viscut les anades i vingudes dels pares i la Dellorian, enviats a tots els racons del món en importants missions pels regents de la ciutat. Però he de dir que mai eren gaire llargues les seves absències, sempre han estat aquí quan els he necessitat.
Hem estat sempre una família molt unida. Els avis per part de pare van morir fa molt en circumstàncies que mai m’han explicat. Tampoc importa gaire, no es pot trobar a faltar qui no has conegut. Per altra banda, la meva àvia materna (es deia Ava) va abandonar aquesta vida fa ja temps. La mare diu que està en un lloc on és feliç. No he volgut entrar mai en el tema, sembla que no li agrada parlar-ne. La mare diu que no va arribar a conèixer el seu pare. Crec que era un llenyataire dels boscos propers a Neverwinter, uns boscos que diu la llegenda que estan encantats… Qui sap… No ho sé… la veritat és que hi ha moltes boires en aquest passat que m’expliquen sempre a mitges. Boires i un dolor agredolç que no acabo d’entendre. Però és igual, a mi no m’ha faltat mai de res i això és el que importa de veritat.
L’amor ha estat sempre una constant a casa meva. Sempre he vist l’amor amb què es tractaven els meus pares. S’han estimat sempre, intensament, compartint una mena d’intimitat i comprensió que sembla improbable entre dues persones tan diferents. Els envejo una mica, no ho negaré pas. El pare és un semielf amb força clarobscurs. Sé que hi ha gent que li té por, però mai he sabut per què. Tot el que he vist d’ell és que és una persona bona i amorosa que es desviu per aquells que estima, per mi, que soc la seva “reineta”, i sobretot per la mare a qui sempre anomena “la meva llumeta”. És un sobrenom estrany, oi? Les vegades que li he preguntat per què li diu així a la mare ell sempre ha contestat el mateix: “La teva mare ha estat la meva llum en la foscor, la meva salvació i la meva vida”. I no li puc treure la raó, la mare és com un dia càlid d’estiu. És amable, és noble i és preciosa. Sempre m’han fet enveja els seus cabells de color foc i els seus ulls d’un blau càlid. Jo no he heretat res d’això. Els meus cabells daurats i els meus ulls d’un verd furiós no tenen res a veure amb els meus pares. Vés a saber d’on els he tret! Segurament l’enigma està amagat en aquest passat en ombres que ningú no em vol explicar.Tant se val…
Si parlo de la meva família forçosament he de parlar de la Dellorian. Una amiga dels pares que dia sí, dia també, venia a casa a xerrar, fer alguna partida de cartes o jugar amb mi una estona. És la meva padrina i és qui m’ha ensenyat tot el que sé sobre lluita. He d’admetre que les meves habilitats marcials són una mica diferents de les d’ella. A banda de cops i defenses, tinc certes habilitats màgiques que tenen utilitat en el combat. La meva màgia, per descomptat, no és tant poderosa ni exuberant com la dels meus pares, però sí que puc coses que la major part de gent no fa. Puc teletransportar-me, saber quan hi ha cert tipus de criatures al meu voltant, imbuir amb una força sobrenatural els meus cops, curar algunes ferides i fins i tot fer que m’obeeixin vulguin o no. No està pas malament, però de vegades fa por…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada