La primera vegada que vaig teletransportar-me els meus pares es van espantar molt. Tenia 12 anys.
Recordo que estàvem a casa, parant la taula per sopar. El pare estava distret mirant la mare, que en aquell moment estava pujada en un tamboret per arribar a uns bols de la cuina que havíem posat en un armari massa alt, i, sense voler, va deixar anar els plats abans d’arribar a posar-los a la taula. Recordo que vaig córrer molt per agafar-los i que no es trenquessin en caure al terra. Recordo que estava massa lluny. I recordo que els vaig aconseguir agafar a temps. No vaig ser conscient que havia desaparegut i tornat a aparèixer més endavant, no vaig veure que passés res estrany fins que em vaig girar amb els plats a la mà i vaig veure la cara dels meus pares. Els dos em miraven com si haguessin vist un fantasma, segurament pitjor perquè a aquelles alçades els fantasmes no els feien ni fred ni calor.
-Eva!- va exclamar el meu pare amb una veu escanyada- Què has fet?
Jo vaig deixar els plats a la taula i em vaig mirar les mans una mica atabalada.
-És que anaven a caure…- vaig xiuxiuejar poc convençuda.
-Però com…- va fer el pare acostant-se i examinant-me detingudament.
No sabia què dir.
-Dev- Va interrompre’l la mare, baixant del tamboret i venint cap a mi. -Deixa-la.
-Evangeline…Això és… és de…- va dir el pare amb la veu tremolosa, però no va acabar la frase i es va tornar a girar cap a mi seriós. Molt seriós.-Has parlat amb algú estrany?-Va preguntar amb més brusquedat de la que jo estava acostumada.
-Jo? No…
-Has anat al bosc?- va continuar insistent.
-Sí… m’agrada el bosc i m’agraden els animals…
-T’hem dit que no vagis al bosc sense nosaltres- va renyar-me sever- T’has trobat algú estrany al bosc? Algú t’ha fet prometre alguna cosa? Algú…
-Devan!- Va cridar la mare. -Deixa-la tranquil·la. L’estàs espantant.
-Tu saps que hem de vigilar- va respondre-li el pare visiblement alterat. Mai l’havia vist així.
La mare li va posar una mà al braç per tranquil·litzar-lo.
-Ja en parlarem amb més calma, Dev- va dir amb aquell to de veu dolç que sempre fonia el gel que rondava rere la mirada del pare. - Ara sopem i anem a descansar. Segur que hi ha una explicació completament acceptable. Fet i fet els meus poders també se’m van començar a manifestar a l’edat de l’Eva. No ens posem nerviosos, sí?
El pare va sospirar i va assentir amb el cap. La mare li va passar una mà per la cara i ell, amb un mig somriure la va apropar i li va fer un tendre petó als llavis.
-Així que una altra bruixeta?- va dir ell divertit.
La mare es va encongir d’espatlles i em va mirar.
-Ja veurem.
El cert és que no vaig desenvolupar els poders de la mare… Ni els del pare… No era una bruixa, només sabia fer certes coses. Van determinar que potser era pel meu llegat genètic i aquí va acabar la història. No en vam tornar a parlar i jo no els vaig explicar mai que en realitat sí que havia conegut algú al bosc, però no en aquell moment, sinó molt abans. Tenia una amiga secreta, la millor amiga que mai he tingut: l’Imogen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada